Category: Oci i entreteniment


Pel·lícula: Source Code (2011)

[Puntuació: 7/10]

Source Code (2011)

Ahir vaig vore Source Code (Codi Font). Ja tenia ganes d’una bona peli de Ciència Ficció després del fiasco de The Adjustment Bureau. La trama principal ens conta com un soldat es posa en el cos d’un home que està a punt de morir en un atemptat terrorista a bord d’un tren i de com aquest ha d’esbrinar qui és el culpable, per a evitar que continue atemptant.

Tant el desenvolupament de la trama i les subtrames, com l’estètica general de la pel·lícula paguen la pena. Una història ben filada, amb bon ritme i un muntatge àgil. En definitiva una bona peli per passar una estona entretinguda.

http://www.youtube.com/watch?v=BCK0eax7D1o


Sèrie: Ally McBeal (1997)

[Puntuació: 7/10]

Definitivament el Josep s’ha tornat boig. Què no està fent una review d’Ally McBeal? Doncs mira. Pensant en les sèries de la meua vida, m’ha vingut al cap aquesta i m’ha fet gràcia recordar-la.

La sèrie es va estrenar l’any 1997 (ja ha plogut) i estava protagonitzada per l’actriu Calista Flockhart. El que més recorde de la sèrie són dos coses.

Una és la música. La música jugava un paper fonamental a la sèrie i la cantant Vonda Shepard es va donar a conèixer gràcies a ella.

http://www.youtube.com/watch?v=j_Kktmzk8us

Un altre cantant, en aquesta ocasió ja consagrat, que cobrava protagonisme a la trama de la sèrie, va ser Barry White. Memorable l’escena en la que el persoatge John Cage no pot evitar deixar-se portar per la música que sent al seu cap i contagia als que té al seu voltant.

http://www.youtube.com/watch?v=pQN1COeI75E

El bany unisex on tenien lloc moltes de les seqüències:

L’altre element clau de la sèrie era la personalitat esquizoide dels seus protagonistes. Cadascun més estrany que l’anterior.

Un ambient d’un buffet d’advocats que només m’he tornat a trobar amb Boston Legal (2004). No debades és del mateix creador. Una sèrie aquesta darrera que va ser cancel·lada molt prematurament i que a mi m’encantava (però eixa serà un altra història).


Pel·lícula: The Adjustment Bureau (2011)

[Puntuació: 5/10]

The Adjustment Bureau (traduïda a l’estat espanyol com a “Destino Oculto“), és una pel·lícula basada en un relat curt del prolífic Philip K. Dick.

La pel·lícula és un autèntic despropòsit argumentístic executat d’una manera mediocre. No paga la pena perdre 107 minuts de les vostres vides veient una cinta que banalitza un argument que als amants de la sèrie Fringe vos serà molt familiar. La més que sospitosa semblança d’aquests personatges amb els “The Observer de la sèrie de J.J. Abrams em va fer sentir curiositat per vore aquesta cinta. No sé si s’assemblen perquè són un plagi, o perquè ambdós estan basats en el relat de Philip K. Dick, però el que és segur és que els personatges de la sèrie tenen una atmosfera molt més misteriosa i estan molt millor desenvolupats des del punt de vista argumental.

Una oportunitat desaprofitada per a haver executat una història de Ciència Ficció que a priori resulta molt atractiva. Una estirp de personatges que controlen les nostres vides, si més no, les vides que resulten importants per al desenvolupament de la humanitat, i que en aquesta cinta han reduït a una història pseudocatòlica i pastissero-romanticona.

Llàstima, perquè ja tenia ganes de Ciència Ficció a la gran pantalla.


Pel·lícula: Puta misèria! (1989)

[Puntuació: 6/10]

Ahir vaig assistir, en el context del cinefòrum organitzat pel OCCC, a la projecció de la pel·lícula Puta misèria!. La projecció va estar presentada i posteriorment comentada per dos convidats de luxe, el director del film Ventura Pons i l’autor de la novel·la original Rafael Arnal.

La pel·lícula és una tragicomèdia que recorda les comèdies italianes dels anys 60-70 i està ambientada en les miserables vides d’uns pobres desgraciats que malviuen a l’horta de València.

M’ha sorprès que algunes coses que retrata el film encara són vigents, com ara la lluita per defensar la conservació de l’horta (algunes coses no canvien mai). D’altra banda també em va agradar vore al desaparegut Joan Monleón en el paper de Guàrdia Civil.

En definitiva, una comèdia entretinguda, curiosa i amb tot un catàleg d’insults i expressions populars valencianes. El problema és que si la voleu vore ho teniu malament ja que no és fàcil de trobar. De fet, el propi director va vindre amb la seua pròpia còpia baix del braç 🙂

Bona alternativa cultural aquesta del cinefòrum de l’OCCC, que dimarts que ve ens oferirà La mosquitera (2010).

 


Pel·lícula: Black Swan (2010)

[Puntuació: 8/10]

Aquesta matinada es fallaran els premis Oscar, i ahir vaig anar a vore un dels premis més cantats (juntament amb el de millor actor) el de millor actriu per a Natalie Portman per Black Swan (Cigne Negre). He de dir que estic d’acord amb les apostes. M’ha agradat molt la Portman en un dels seus papers més obscurs i truculents de la seua carrera. No era fàcil d’interpretar ja que el personatge té uns grans canvis de comportament i personalitat.

Com que anava únicament a veure a la interpretació de la Natalie Portman, m’ha sorprès la magnífica realització. M’han encantat els plànols, els moviments de càmera i l’estètica general del film. L’adaptació de la banda sonora del Llac dels Cignes també ajuda a crear l’ambient i la tensió del film.

La pel·lícula falla en el guió. Llàstima la linealitat i previsibilitat de la història, ja que d’altra manera haguera sigut una pel·lícula rodona.


Concert: Els Pets a València (2011)

[Puntuació: 8/10]

Els valencians poguérem gaudir ahir d’una magnífica vesprada de bona música en directe. He de dir que vaig establir un bon precedent quan em vaig infiltrar a la universitat germana, la UPV. Germana de la Universitat de València, i germana perquè allí estudia la meua germana 🙂

Els Pets (@elspetsoficial) compartiren amb nosaltres hora i mitja de cançons en la nostra llengua en el marc de la presentació de la campanya Bon Dia amb expressions de l’Àrea de Promoció i Normalització Lingüística de la UPV, mitjançant la qual es pretenen recuperar i fomentar l’ús d’expressions valencianes.

El concert va ser genial. La Sala Nexus estava a rebentar i malgrat que es tracta d’un pati de butaques, el grup català va acabar fent-nos alçar i ballar, amb un final apoteòsic quan tocaren Bon Dia per aclamació popular.

Ho he de confessar, aquesta gent de la UPV s’ho munta molt bé. Seguiré informant des del “front enemic” 😉


Pel·lícula: Hereafter (2010)

[Puntuació: 7/10]

Hereafter (“Més enllà de la vida”) no és de les millor pel·lícules de Clint Eastwood, però això no li lleva mèrit a un bon film que tracta el tema de la mort i sobretot de la vida més enllà de la mort. Ho fa d’una manera allunyada de l’efectisme, tractant de passada el tema dels estafadors i farsants; i se centra en el dia a dia de tres personatges que tenen, en diferent mesura, una estreta relació amb la mort.

M’ha agradat la interpretació de Matt Damon. Crec que ha fet un paper més que digne i ha aconseguit transmetre l’angúnia que li produeix el seu “do”, i com l’impedeix dur una vida “normal”. Com a contrapunt, he de dir que quan vaig a veure una pel·lícula del mestre Eastwood, espere sempre una cosa: que em toque la fibra sensible. En aquesta ocasió no ho ha aconseguit, malgrat que jo crec que ho ha pretés.

Malgrat això la pel·lícula en el seu conjunt m’ha agradat i m’ha semblat bona. Una cosa que sí aconsegueix Eastwood és transmetre els sentiments i estats d’ànim dels personatges, i per a fer-ho sacrifica el timing de la cinta, per la qual cosa pot semblar un poc lenta, però jo crec que era necessari i que té la seua funció.

http://www.youtube.com/watch?v=bFBXzWTL9N4


Pel·lícula: The king’s speech (2010)

[Puntuació: 8/10]

Com vos vaig prometre ací teniu la meua impressió de The King’s speech (2010). Començaré dient que es tracta de Cinema amb majúscula. Feia temps que no veia una pel·lícula de la qualitat d’aquesta cinta britànica. Tant Colin Firth, com Geoffrey Rush estan esplèndids, i la direcció de Tom Hooper passa de puntetes, la qual cosa és d’agrair en una pel·lícula feta per a lluïment dels seus intèrprets. En eixe sentit, tal vegada siga un avantatge que Tom Hooper siga més bé un director de TV i no una megaestrella que cerque protagonisme.

La història no se centra tant en els aspectes històrics com en els aspectes humans. No veurem un rei, sinó un home amb uns quants traumes, amb un caràcter desagradable i que no es deixa ajudar fàcilment. Caldrà la perícia d’un logopeda que també haurà de fer de psicòleg.

Crec que serà una ferma candidata als premis Oscar. Molt recomanable per als amants del bon cinema. Per cert, vos recomane veure-la en versió original. No té massa sentit veure doblada una pel·lícula que tracta el tema de la dicció i la logopèdia i on les paraules tenen tant de pes.

http://www.youtube.com/watch?v=-aS4hoOSlzo


Pel·lícula: Pa Negre (2010)

[Puntuació: 7/10]

Dimarts passat vaig acudir a la projecció de la pel·lícula Pa negre (2010), en el marc de la campanya Cinema en valencià organitzada per la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València. La convocatòria va ser tot un èxit de públic. Tant que no vaig poder aconseguir entrades per a la sessió de les 20:00 i vaig haver d’anar a la de les 22:00 (en eixe lapse de temps vaig aprofitar per veure “The King’s speech (2010)”, però això vos ho contaré en un pròxim article).

Aquesta pel·lícula tracta sobre les conseqüències de la Guerra Civil espanyola contades des del punt de vista d’un xiquet. En este sentit és inevitable que ens vinga al cap El Laberinto del Fauno (2006), encara que no tenen res a veure. Està basada en la novel·la homònima de l’escriptor Emili Teixidor, i dirigida per Agustí Villaronga.

Destaca sobretot l’alt nivell interpretatiu. La temàtica resulta ja massa familiar i no aporta gran cosa, encara que és d’agrair el realisme i la cruesa amb el que s’ha tractat i ens recorda que les víctimes silencioses en qualsevol conflicte són sempre els mateixos, els xiquets.

Reconforta veure l’alt nivell d’una cinta 100% catalana, després d’alguna que altra decepció. I sens dubte serà una de les triomfadores dels pròxims premis Goya.


Teatre: Art

[Puntuació: 7/10]

Dissabte passat vaig presenciar, al Teatre El Musical, la representació de l’obra de teatre “ART” (podeu visitar la seua pàgina de Facebook).

“ART” és un text de Yasmina Reza de l’any 1994. Representat per la gent d’Albena Teatre i Tornaveu: Carles Alberola, Alfred Picó i Carles Sanjaime (Socarrats, Autoindefenits) i dirigida per  Joaquim Candeias. L’adaptació del text (que s’ha traduit ja a 35 llengües) ha sigut cosa de Fernando Gómez Grande i Rodolf Sirera.

Fetes les presentacions tècniques he de dir que el text tracta sobre la fragilitat de les relacions humanes i concretament sobre l’amistat. Cóm una amistat de tota la vida pot perillar perquè una espurna fa saltar pels aires la tensió acumulada pel pas del temps.

Ara bé, també ens fa reflexionar sobre un altre tret de l’amistat, la seua elasticitat. Una bona amistat es trenca per que hi haja tensió en un moment donat? O s’estira i torna al seua lloc com la goma d’un pantaló?

Pel que fa a la interpretació, el que s’esperava d’uns professionals del rodatge de la gent d’Albena. Excel·lent. El punt feble de l’obra tal volta siga un excés de linealitat que poden tornar-se en monotonia en determinats moments. Un altre punt negatiu va ser la climatització de la sala, que pareixia un refrigerador industrial.

En general, un obra divertida i amb un missatge interessant que es representarà a València fins el dia 13 de febrer. Recomanable.


Sèrie: Fringe (2008)

[Puntuació: 8/10]

Fringe és un exemple de sèrie que ha anat de menys a més. En un principi combinava capítols seriats amb capítols autoconclusius. Un gran avanç va ser quan se centraren en els capítols seriats. La sèrie creada per J.J. Abrams (Lost, Alias, Felicity), estava cridada a succeir a la gran X-Files però s’ha quedat en el camí. Més que una sèrie de Ciència Ficció, jo l’enquadraria en el gènere Fantàstic, amb una factura de tipus comic fantàstic.

L’argument se centra en el conflicte existent entre dos universos paral·lels que protagonitza una divisió de (clar, com no) l’FBI  anomenada Fringe. En aquesta temporada (la 3a) cada capítol s’alterna segons ocórrega en un o altre univers. Això provoca seqüències curioses sobre com són els Alterpersonatges i l’Alterunivers.

La sèrie ha aconseguit crear una bona comunitat de seguidors (entre els que em podria comptar), amb webs especialitzades com aquesta: http://zonafringe.blogspot.com. I manté alguns ingredients que són sinònim de fidelització com ara certes incògnites que tenen intrigats als espectadors (The Observer). La sèrie té inclús el seu Twitter oficial @FRINGEonFOX. I parlant de Twitter, mitjançant @3cat24, m’he assabentat de que els productors de la sèrie han posat en circulació vinils d’un grup fictici que dóna pistes sobre el desenvolupament de la trama.

Actualment s’emet per canal plus, i com és habitual, també la podeu trobar a internet.